Falta mà d’obra al camp i hi ha gent que vol treballar, ho entens?
Els agricultors tremolen, es posen les mans al cap, no saben si comptaran amb suficient mà d’obra per recollir la fruita dolça de la nostra terra lleidatana.
A Fundació Jaume Rubió i Rubió, des del nostre programa d’acollida laboral, estem buscant treballadors i treballadores, i truquem a les persones que tenim inscrites en la nostra borsa de treball. Davant l’oferiment de feina, ens trobem amb aquestes respostes: amb qui deixo els nens i nenes?, no tinc ningú que se’n cuidi; no tinc carnet de conduir; no tinc cotxe; no tinc cap mitjà de transport, …
El pagesos tenen un problema, i és que els falten mans per recollir i classificar la fruita per després vendre-la. Molts treballadors i treballadores volen treballar, però es troben amb un problema, i és que les empreses on han d’anar a treballar no es troben a la ciutat, i tenen dificultats per arribar-hi. Les mares de nens petits no tenen ningú que se’n cuidi ni tampoc tenen on deixar-los… Per tant, per una causa o altra, no poden acceptar l’oferta de treball.
Aquesta és una realitat, entre tantes, conseqüència d’aquesta pandèmia, que agreuja les mancances que ja teníem en el territori, com la de no disposar d’una bona xarxa de transport públic a les comarques de Lleida, que faciliti el desplaçaments per arribar a un lloc de treball.
Una altra mancança, com dèiem, ve per la dificultat de poder deixar els fills mentre es treballa; situació que s’agreuja en els casos de famílies monoparentals. I ara, encara més dificultós, ja que les escoles i llars d’infants estan tancades.
Davant aquesta part de la realitat, doncs hi ha d’altres, preguntem: què farà l’Administració d’ara i fins al setembre? Els nens i nenes s’han de quedar a casa? I els pares, es queden a casa per tenir cura dels fills? Com pagaran els rebuts, el menjar? O potser han de deixar els nens sols i anar a treballar per fer front a les despeses? Gran dilema en el que posem a les persones en aquests moments.
Essent agosarat, no es podria habilitar un transport públic que faci rutes pels diferents indrets on hi ha ubicades les cooperatives? Es podria apropar així els treballadors als pobles on hi ha més feina? D’altra banda, es podrien plantejar solucions per atendre als nens i nenes mentre els pares treballen?
En definitiva, això hauria de ser motiu d’entesa i coordinació entre organitzacions agràries i Administració, doncs totes dues poden aportar, i molt, per superar aquestes dificultats.
El treball decent no solament es redueix a la lluita per tenir un sou digne, si no també, com ens mostra la realitat mencionada, en tenir la seguretat que els meus fills estan ben atesos durant la jornada laboral; o disposar d’un transport assequible, en el que no he de deixar la meitat del meu salari.
Aquesta pandèmia ha agreujat els problemes, i aquest és un moment important, que requereix d’asseure’ns les entitats socials, les administracions i la part empresarial, per tal de buscar solucions a aquesta situació que patim.